L’Èxit de la conservació de l´Os Bru (Ursus arctos) als Pirineus

L’any 1986, recordo bé el mes, era una primavera d’abril, un grup de naturalistes i alguns membres de l’equip tècnic del Servei de Fauna del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, vam iniciar un seguit de prospeccions a la Val d’Aran per esbrinar quans óssos es movien pel Pirineu. Ens trobàvem davant una minvada població, que en el conjunt dels Pirineus no superaven els cinc exemplars. Des de l’Artiga de Lin fins a Canejan vam recorre els magnífics boscos aranesos d’avetoses i fagedes en busca de rastres de l’Ós bru. Van ser uns dies emocionants, especialment per al grup de naturalistes aficionats llavors, professionals avui, que ens endisàvem en aquella aventura única.

.© Anton DunyóNo sense entrebancs, vam trencar el dipòsit de benzina del Seat fura dels meus pares amb un roc al mig del camí, d’aquelles pistes forestals que recorriem a munt i a vall. Caminàvem en silenci per uns boscos que ens oferien la seva màxima esplendor. L’esclat d’un bosc nou que es desperta després del son de l’hivern, i que ens regalava olors i colors i herba fresca. Herba i flors que els óssos cerquen en aquestes dates per atipar-se després de l’hibernació del rigurós hivern Pirinenc.

Tot l’equip vam fer una prospecció de gran abast que va acabar per trobar uns quants pels enganxats als arbres i una ovella predada per l’ós. El cadàver, ja molt vell d’aquella ovella, no deixava dubte de la seva presència. Aquells van ser els inicis d’un projecte que avui podem donar per gairabé conclòs.

Els més de 25 óssos que campen pel Pirineu són una realitat incontestable. Les extraordinàries condicions ecològiques dels Pirineus han permés una ràpida i existosa recuperació d’aquesta magnífica espècie. Després del reforçament de la població dels óssos originaris Pirinencs amb animals procedents de l’est europeu, hem passat a tenir una població de més de 25 óssos que viuen lliures i en pau. Que es reprodueixen amb gran èxit i fan, de mica en mica, créixer aquesta població, avui encara molt minsa, però que amb el temps arribarà a tenir uns efectius acceptables.

Han estat molts anys, polèmiques i entrebancs, però tossudament la natura, quan la deixem fer, imposa la seva veritat. Avui l’esforç de l’administració ambiental, però també la de pastors, ramaders i ciutadans pirinencs, juntament amb la resta del país i, especialment, de tots aquells que vam treballar per fer-ho realitat ens ha conduit a la recuperació d’una espècie emblema d’un patrimoni tant important i potent com són els Pirineus. Un patrimoni que ens pertany a tots i del que no en podem prescindir, no només per la seva funció ecològica, sinó també perquè es tracte d’una patrimoni cultural de primer ordre. Sí, la natura també forma part de la nostra cultura, del nostre patrimoni cultural i humà. Així com l’edifici de la Pedrera o Boí Taüll, l’Ós també és cultura, i la cultura, el patrimoni cultural i natural, no és ni bò ni dolent, és. Forma part de la nostra història, del nostre patrimoni ric i valuós.

Durant aquests últims dies de juny i primers de juliol de 2011 he pogut observar, per primer cop en la meva vida de naturalista, l’ós a casa meva, als Pirineus catalans. No us puc descriure les sensacions de les observacions, però vull compartir amb tots vosaltres l’emoció d’un moment tant esperat, tant desitjat i, sobretot, tant treballat. Des de diferents organitzacions que vam impulsar accions per conservar els últims óssos Pirinencs, els últims de casa nostra, avui podem exclamar: Benviguts a casa!!!

Tots els problemes que hem tingut, tots els dubtes, totes les discussions, han valgut molt la pena. Veient els óssos des del fons de les valls, pastant tranquil·lament ben amunt de la muntanya, allà on troba l’herba fresca i no el molestem, allà, en un racó, a l’ampara de les muntanyes i els boscos a molta distància podent contemplar-lo fent la seva, sense perill, ni per a ells ni per nosaltres. L’última vegada que el vam veure, des de la pista forestal on erem, esmorzàvem pa amb xocolata estesos al sol, o asseguts sobre el cotxe mentre la Nheu (filla de Havla) menjava lliris i umbelíferes talment com una vaca. El 80% de l’alimentació de l’ós és vegetal i per tant, el més natural és veure’ls pasturant.

Fins el dia d’avui, aquest any, han vist els óssos, al mateix indret, més de 500 persones, que hauran gaudit d’una magnífica i segura observació dels nostres óssos i també, hauran omplert restaurants, hotels, cases rurals i càmpings. Aquesta és una altra aportació que els óssos faran als Pirinencs, ens lliuren a una nova dimensió del turisme de natura, aquell turisme dedicat a l’observació, estudi i gaudi de la fauna i flora de l’última gran reserva natural del país. Un ecosistema compartit amb nosaltres, els humans, des de fa més de 2000 mil anys. Aquest tipus de turisme, més especialitzat, està augmentant d’una forma molt important i sostinguda a Europa. Un estudi sobre turisme als Parcs Naturals catalans, del malauradament extingit Departament de Medi Ambient, va xifrar en un 30% anual el creixament d’aquest tipus de turisme.

Segurament no serà l’única aportació dels óssos i la fauna i flora Pirinenca a la nostra societat, també ens aportaran bellesa, saviesa i orgull per haver fet, tots plegats, un acte de reconciliació que no s’ha d’acabar mai.

Dedicat als meus amics naturalistes Miquel Rafa, Lluís Sanz, Xavier Parellada i Jordi Ruiz-Olmo amb qui vaig compartir, als 19 anys, els primers passos cap a la recuperació de l’Ós als Pirineus.