L'INVENTARI DE BOSCOS SINGULARS DE CATALUNYA: CONDEMNAT A L’OBLIT?

El nou inventari de boscos singulars de Catalunya, realitzat pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i aplicacionas Forestals) i presentat el passat 15 de novembre a Barcelona, posa el coneixement dels boscos catalans a un nivell molt remarcable. La tasca científica duta a terme és ingent. Ja vam poder copsar-ho quan es va realitzar l’inventari forestal de Catalunya, un preludi de l’alt nivell científic i de la capacitat de treball de l’equip del CREAF i col·laboradors.

Hores d’ara, això no sorprèn a ningú dels que ens dediquem a la matèria. A Catalunya hem tingut, tenim i espero que tindrem, un alt nivell d’investigació en les ciències naturals. No debades l’Atles dels Ocells Nidificants de Catalunya i Andorra, realitzat per l’ICO (Institut Català d’Ornitologia), és avui un referent a escala mundial.

El nou treball del CREAF és una eina imprescindible per a tots aquells que ens dediquem a la conservació dels boscos. L’inventari dels boscos singulars ens permetrà focalitzar i optimitzar les nostres estratègies. Però igual de fonamental és la necessitat de divulgar-los. Probablement desaprofitarem la celebració de l’Any Internacional dels Boscos i la magnífica oportunitat divulgativa que brinda l’Inventari de boscos singulars, per desenvolupar un programa de divulgació i educació ambiental sobre la importància d’aquests ecosistemes. Un programa ambiciós com hagués correspost al que representen els boscos per a Catalunya i amb l’avinentesa d’una celebració internacional.

El procés d’elaboració de l’Inventari evidencia, al meu entendre, una altra qüestió preocupant: s’ha perdut una cultura de col·laboració, de transversalitat, de culturalitat científica que vam heretar de principis de segle passat i que va durar fins els anys vuitanta (per situar-ho en algun moment de la història recent). Em refereixo a aquella complicitat que la societat científica i les organitzacions cientifico-culturals havíem arribat a establir a Catalunya. Recordem per exemple el testimoni del CEC (Centre Excursionista de Catalunya) on s’agrupaven els millors científics amb la societat civil per divulgar, per ensenyar, per fer participar la societat dels esdeveniments científics més rellevants. Especialment aquells que feien referència al coneixement científic del territori, l’etnografia, la geografia, la botànica o la fauna, entre d’altres.

Aquesta pèrdua pot comportar que un inventari tan rellevant com el del CREAF sigui molt poc valorat per la nostra societat. A no ser, com suggeria abans, que siguem capaços d’ensenyar-li a la gent amb molta més potència el que s’investiga i per què s’investiga. I és aquí on es fa necessari tenir memòria, mirar l’exemple que va significar el CEC i reconèixer que si la societat cada cop recolza menys la ciència és perquè els científics, les entitats ambientals i els divulgadors no ho fem prou bé.

En el cas del darrer treball del CREAF em pregunto: Per què no té un pla de comunicació, divulgació i educació ambiental? Per què no compta amb la complicitat de la societat civil? Per què no compta amb la col·laboració de les ONG’s ambientals del país? Probablement és una resposta que ens afecta a tots, però que és urgent resoldre i contestar-la. Alguns de nosaltres treballem en el mateix terreny i per la mateixa causa, conservar i valorar els nostres boscos.

No tinc cap dubte de la legitimitat que el CREAF i la universitat en general tenen per fer el seu propi camí. Però aquest trajecte el paguem entre tota la ciutadania. Per aquesta raó, un catàleg com aquest ha de tenir una clara vocació ciutadana, a més de científica.

Potser creiem que l’educació ambiental ja ha fet el seu paper i que tothom està conscienciat de la importància dels boscos i les seves funcions. Però la realitat va per una altra banda, i em sembla que ho haurem de seguir explicant durant molt de temps. Per això és necessari que el món científic s’aliniï amb la societat civil, especialment amb la multitud d’organitzacions que compartim una causa comuna.

I és que som l’avant-sala que està en permanent contacte, en permanent tensió, per comunicar a la societat la importància de conservar els boscos i la natura en general.

En aquests temps de crisi econòmica, de valors, col·laborar no només és una estratègia d’èxit sinó una necessitat imperiosa.

Si la investigació no es sociabilitza, d’aquí res no hi haurà investigació que valgui. Qui ha d’exercir aquesta funció sociabilitzadora? Convindrem que hi ha diferents agents per fer-ho. Un d’ells, la pròpia administració que ha encarregat l’estudi. Però... no hi ha ningú més? Se m’acudeixen algunes altres institucions: per exemple la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA) o la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). És imprescindible, doncs, que els centres d’investigació i les universitats vagin de bracet amb les organitzacions de la societat civil amb les que comparteixin objectius comuns.

Però, sobretot, és imprescindible anar junts a l’hora de comunicar la ciència. Si no ho fem així, estudis tan rellevants com l’Inventari de Boscos Singulars de Catalunya estaran condemnats a l’oblit. I no ens podem permetre que l’excel·lent treball del CREAF, ni el que el CREAF representa, caigui en aquest oblit.